Dues branques en les teories de l’educació: educació com a control i educació com a desenvolupament personal
Els paradigmes de l’aprenentatge més destacats que tractem en aquest treball de cara a la seva incidència en les aplicacions de les TIC s’han construït a partir d’una llarga història de teories de l’educació, fruit del neguit per definir com ha de ser el fenomen de la formació dels éssers humans.
Unes teories que es poden ordenar o classificar de moltes maneres, però que aquí esbossem en dos grans grups que ja permeten veure quina serà la que servirà de basament de les teories de l’aprenentatge que ara ens interessen: una branca on s’hi recullen les que entenen l’educació com un control i una altra on s’hi apleguen les que cerquen el desenvolupament personal dels alumnes.
Educació com a control
En general, l’escola anomenada vella o tradicional es caracteritza per presentar uns programes sistematitzats, on els alumnes mai prenen decisions, es distingeix clarament entre activitats escolars i extraescolars i s’hi realitzen exercicis aïllats i especialitzats. Allò que fan els estudiants mai ho han triat i, probablement, ho desitgen, mentre que predomina la competició. Domina la lògica de les seqüències en la matèria i els continguts es basen només en matèries acadèmiques que no tenen en compte el context en el qual s’ensenya i prevalen els sabers definitius.
Plató va idealitzar una societat plena i paradigmàtica i l’educació havia d’estar en concordança amb ella. Es tracta de treballar per obtenir un ésser humà modèlic i a part de la història. A l’individu se l’ha d’educar no pas per un enriquiment només individual, sinó per tal que estigui prou preparat per realitzar la seva funció al servei de l’Estat.
A "La República" raona perquè cal preparar adequadament els servidors de l’Estat: "Porqué si se forja a tales hombres en el Estado, no es para permitir que cada uno se vuelva hacia donde le dé la gana, sino para utilitzarlos para consolidación del Estado".
Així, més endavant exposa com s’han de formar els dialèctics. Han d’estudiar des d’infants i als vint anys se’n triarà els més intel·ligents i durant deu anys se’ls fa tenir una visió de conjunt (‘synopsis’) d’allò que en forma dispersa van estudiar de petits. Als trenta anys se seleccionen els més capaços de prescindir dels sentits "y de marchar hacia lo que es en si, y se les hará descender a la caverna para ejercitarse en todo tipo de trabajo. A los cincuenta se los forzará a contemplar la idea del Bién, y a, tomándola como paradigma, alternarse durante el resto de sus vidas en el gobierno del Estado".
Ramon Llull també entén l’educació de manera que la considerem dins aquest apartat. Per a ell, educar és dirigir cap a les coses eternes.
Pedagogies marxistes
Són clarament controladores, ja que precisament consideren que l’ensenyament ha de servir el principi que l’individu només val si fa triomfar la col·lectivitat, la qual triomfa quan és comunista i , sempre, soviètica. Ben clar que ho diu Makarenko a "Col·lectivitat i educació": "Les exigències col·lectives eduquen especialment els qui en participen. La personalitat hi ocupa un nou lloc formatiu: no és objecte d’influència educacional, sinó que n’és portadora, subjecte. Tanmateix, l’educand esdevé subjecte quan expressa els interessos de tota la col·lectivitat".
Un dels casos més extrems, si més no tenint en compte allò que s’ha publicat, és el que requeria Mao, dient que calia que "els obrers, els camperols i els soldats reeduquin els universitaris a fi que modifiquin totalment el seu estat mental". En general, en els estats marxistes hi pot haver més o menys diferències en els respectius sistemes educatius, però sempre hi és present l’adoctrinament.
Educació com a desenvolupament personal
Sant Agustí s’inclou plenament en aquest apartat ja que entén la formació com una recerca de la veritat, una veritat lògica i que sadolli la del cor. Tampoc es tracta d’obtenir saber perquè sí, sinó per anar completant un itinerari existencial.
La fenomenologia
Aquí podem incloure-hi diversos noms com Husserl, Descartes, Kant i Bentano. En cap moment plantegen el procés educatiu com un sistema de control.
John Rawls
Preocupat per recuperar els fonaments de la democràcia i un cert dret natural que es fonamenti en la justícia. Propugna la igualtat de drets i deures dels ciutadans i la desigualtat compensatòria que ha de beneficiar els més desafortunats. Per a ell, el sistema educatiu ha de recollir aquesta doble dimensió de la justícia. No ha de ser, doncs, controlador, sinó més aviat compensador.
Pedagogia llibertària
Per definició, la pedagogia llibertària ha d’estar inclosa en aquest apartat. Ja ho diu ben clar aquesta cita de Bakunin: "En nom de la llibertat detestem de tot cor el principi d’autoritat [...], l’autoritat paterna i també l’autoritat del mestre". I, més endavant, no ho pot dir més clar: "La llibertat és el desenvolupament, tan complet com es pugui, de totes les facultats naturals de cada individu [...] i de la seva independència [...] davant de totes les lleis que imposen unes altres voluntats humanes, col·lectives o aïllades".
Pedagogia antiinstitucional
Encara més radical que la pedagogia purament llibertària, l’anomenada antiinstitucional no només és molt crítica amb la institució escolar, sinó que fins i tot propugna l’eliminació de l’ensenyament obligatori. Parteix de la base que l’escola fracassa perquè en comptes d’eliminar les diferències socials i de permetre que l’individu creï lliurement, reforça les diferències i anorrea la creativitat.
A la supressió de l’ensenyament obligatori s’hi afegeix l’abolició del monopoli del coneixement que exerceixen les institucions docents. En el seu lloc cal facilitar a tothom l’accés a les fonts del saber, donar facilitats perquè les persones que volen fer partícips els altres dels seus coneixements s’hi puguin comunicar a fi d’ensenyar-los-els i permetre que si algú sap res d’interessant, que ho exposi a través dels mitjans de comunicació de masses.
Com ja he donat a entendre en el cas de la pedagogia llibertària, pel que fa la qualificada com antiinstitucional no hi ha res més lluny d’un sistema de control de l’individu.
Pedagogs antiautoritaris
La pedagogia antiautoritària apareix com a fruit de la conjunció de l’antipsiquiatria i la contracultura tot interpretant el primer període de Freud i l’antropologia anarquista. De tot això i del seu mateix nom es dedueix aviat que cal classificar-la dins l’apartat de l’educació que procura el desenvolupament de l’individu.
La justificació de perquè he inclòs els antiautoritaris en aquest grup de teories la trobem en molts paràgrafs del cèlebre llibre "Summerhill", del pedagog Alexander Sutherland Neill, com aquest que diu: "L’educació sense llibertat reporta una vida que no es pot viure plenament. Aquesta educació ignora gairebé del tot les emocions de la vida. Només s’educa el cap. Si es permet que les emocions siguin veritablement lliures, l’intel·lecte tindrà cura d’ell mateix".
El pedagog Carl Rogers encara ho especifica d’una manera més clara quan es refereix a la funció del docent, que només ha de facilitar i afavorir l’autoaprenentatge: "El mestre ha de ser per als estudiants una persona i no la reencarnació anònima de les exigències del currículum i els conducte eixorc per on passen els coneixements d’una generació a l’altra".
Escola nova o activa
Es tracta d’un altre cas ben clar que podem situar sense dubtar-ho en aquesta branca. L’escola nova es caracteritza, precisament, per promoure l’interès dels alumnes, facilitant que intervinguin en les decisions sobre l’ensenyament, realitzant activitats extraescolars que incideixen en les purament escolars, procurant que l’infant intervingui quan es trien els objectius i creant un ambient de cooperació.
D’altra banda, pel que fa la cronologia dels temes, es trenquen les seqüències lògiques donant preferència a l’interès de la matèria per a l’alumne. Els continguts, a més, s’insereixen en la comunitat local, encara que poden abastar qualsevol experiència humana i, en tot cas, hi ha una adaptació constant.
Teories personalistes
El personalisme parteix del valor absolut de la persona, entesa com a entitat que transcendeix l’àmbit físic i biològic de la realitat individual gràcies a una autonomia i una llibertat radicals.
Vist això, no ha d’estranyar que inclogui aquestes teories en aquest apartat. Pensadors com Mounier entenen la persona com un focus d’iniciativa i de llibertat, o, segons Péguy, l’educació personalista és la que educa per a llibertat de tothom, per a comprometre’s, s’educa tot l’ésser humà i a fi que cada alumne sigui ell mateix. Són característiques, doncs, plenament inserides en el concepte d’educació per al desenvolupament de l’individu.
Dues branques en les teories de l’educació: educació com a control i educació com a desenvolupament personal
Els paradigmes de l’aprenentatge més destacats que tractem en aquest treball de cara a la seva incidència en les aplicacions de les TIC s’han construït a partir d’una llarga història de teories de l’educació, fruit del neguit per definir com ha de ser el fenomen de la formació dels éssers humans.
Unes teories que es poden ordenar o classificar de moltes maneres, però que aquí esbossem en dos grans grups que ja permeten veure quina serà la que servirà de basament de les teories de l’aprenentatge que ara ens interessen: una branca on s’hi recullen les que entenen l’educació com un control i una altra on s’hi apleguen les que cerquen el desenvolupament personal dels alumnes.
Educació com a control
En general, l’escola anomenada vella o tradicional es caracteritza per presentar uns programes sistematitzats, on els alumnes mai prenen decisions, es distingeix clarament entre activitats escolars i extraescolars i s’hi realitzen exercicis aïllats i especialitzats. Allò que fan els estudiants mai ho han triat i, probablement, ho desitgen, mentre que predomina la competició. Domina la lògica de les seqüències en la matèria i els continguts es basen només en matèries acadèmiques que no tenen en compte el context en el qual s’ensenya i prevalen els sabers definitius.Plató va idealitzar una societat plena i paradigmàtica i l’educació havia d’estar en concordança amb ella. Es tracta de treballar per obtenir un ésser humà modèlic i a part de la història. A l’individu se l’ha d’educar no pas per un enriquiment només individual, sinó per tal que estigui prou preparat per realitzar la seva funció al servei de l’Estat.
A "La República" raona perquè cal preparar adequadament els servidors de l’Estat: "Porqué si se forja a tales hombres en el Estado, no es para permitir que cada uno se vuelva hacia donde le dé la gana, sino para utilitzarlos para consolidación del Estado".
Així, més endavant exposa com s’han de formar els dialèctics. Han d’estudiar des d’infants i als vint anys se’n triarà els més intel·ligents i durant deu anys se’ls fa tenir una visió de conjunt (‘synopsis’) d’allò que en forma dispersa van estudiar de petits. Als trenta anys se seleccionen els més capaços de prescindir dels sentits "y de marchar hacia lo que es en si, y se les hará descender a la caverna para ejercitarse en todo tipo de trabajo. A los cincuenta se los forzará a contemplar la idea del Bién, y a, tomándola como paradigma, alternarse durante el resto de sus vidas en el gobierno del Estado".
Ramon Llull també entén l’educació de manera que la considerem dins aquest apartat. Per a ell, educar és dirigir cap a les coses eternes.
Pedagogies marxistes
Són clarament controladores, ja que precisament consideren que l’ensenyament ha de servir el principi que l’individu només val si fa triomfar la col·lectivitat, la qual triomfa quan és comunista i , sempre, soviètica. Ben clar que ho diu Makarenko a "Col·lectivitat i educació": "Les exigències col·lectives eduquen especialment els qui en participen. La personalitat hi ocupa un nou lloc formatiu: no és objecte d’influència educacional, sinó que n’és portadora, subjecte. Tanmateix, l’educand esdevé subjecte quan expressa els interessos de tota la col·lectivitat".
Un dels casos més extrems, si més no tenint en compte allò que s’ha publicat, és el que requeria Mao, dient que calia que "els obrers, els camperols i els soldats reeduquin els universitaris a fi que modifiquin totalment el seu estat mental". En general, en els estats marxistes hi pot haver més o menys diferències en els respectius sistemes educatius, però sempre hi és present l’adoctrinament.
Educació com a desenvolupament personal
Sant Agustí s’inclou plenament en aquest apartat ja que entén la formació com una recerca de la veritat, una veritat lògica i que sadolli la del cor. Tampoc es tracta d’obtenir saber perquè sí, sinó per anar completant un itinerari existencial.La fenomenologia
Aquí podem incloure-hi diversos noms com Husserl, Descartes, Kant i Bentano. En cap moment plantegen el procés educatiu com un sistema de control.
John Rawls
Preocupat per recuperar els fonaments de la democràcia i un cert dret natural que es fonamenti en la justícia. Propugna la igualtat de drets i deures dels ciutadans i la desigualtat compensatòria que ha de beneficiar els més desafortunats. Per a ell, el sistema educatiu ha de recollir aquesta doble dimensió de la justícia. No ha de ser, doncs, controlador, sinó més aviat compensador.
Pedagogia llibertària
Per definició, la pedagogia llibertària ha d’estar inclosa en aquest apartat. Ja ho diu ben clar aquesta cita de Bakunin: "En nom de la llibertat detestem de tot cor el principi d’autoritat [...], l’autoritat paterna i també l’autoritat del mestre". I, més endavant, no ho pot dir més clar: "La llibertat és el desenvolupament, tan complet com es pugui, de totes les facultats naturals de cada individu [...] i de la seva independència [...] davant de totes les lleis que imposen unes altres voluntats humanes, col·lectives o aïllades".
Pedagogia antiinstitucional
Encara més radical que la pedagogia purament llibertària, l’anomenada antiinstitucional no només és molt crítica amb la institució escolar, sinó que fins i tot propugna l’eliminació de l’ensenyament obligatori. Parteix de la base que l’escola fracassa perquè en comptes d’eliminar les diferències socials i de permetre que l’individu creï lliurement, reforça les diferències i anorrea la creativitat.
A la supressió de l’ensenyament obligatori s’hi afegeix l’abolició del monopoli del coneixement que exerceixen les institucions docents. En el seu lloc cal facilitar a tothom l’accés a les fonts del saber, donar facilitats perquè les persones que volen fer partícips els altres dels seus coneixements s’hi puguin comunicar a fi d’ensenyar-los-els i permetre que si algú sap res d’interessant, que ho exposi a través dels mitjans de comunicació de masses.
Com ja he donat a entendre en el cas de la pedagogia llibertària, pel que fa la qualificada com antiinstitucional no hi ha res més lluny d’un sistema de control de l’individu.
Pedagogs antiautoritaris
La pedagogia antiautoritària apareix com a fruit de la conjunció de l’antipsiquiatria i la contracultura tot interpretant el primer període de Freud i l’antropologia anarquista. De tot això i del seu mateix nom es dedueix aviat que cal classificar-la dins l’apartat de l’educació que procura el desenvolupament de l’individu.
La justificació de perquè he inclòs els antiautoritaris en aquest grup de teories la trobem en molts paràgrafs del cèlebre llibre "Summerhill", del pedagog Alexander Sutherland Neill, com aquest que diu: "L’educació sense llibertat reporta una vida que no es pot viure plenament. Aquesta educació ignora gairebé del tot les emocions de la vida. Només s’educa el cap. Si es permet que les emocions siguin veritablement lliures, l’intel·lecte tindrà cura d’ell mateix".
El pedagog Carl Rogers encara ho especifica d’una manera més clara quan es refereix a la funció del docent, que només ha de facilitar i afavorir l’autoaprenentatge: "El mestre ha de ser per als estudiants una persona i no la reencarnació anònima de les exigències del currículum i els conducte eixorc per on passen els coneixements d’una generació a l’altra".
Escola nova o activa
Es tracta d’un altre cas ben clar que podem situar sense dubtar-ho en aquesta branca. L’escola nova es caracteritza, precisament, per promoure l’interès dels alumnes, facilitant que intervinguin en les decisions sobre l’ensenyament, realitzant activitats extraescolars que incideixen en les purament escolars, procurant que l’infant intervingui quan es trien els objectius i creant un ambient de cooperació.
D’altra banda, pel que fa la cronologia dels temes, es trenquen les seqüències lògiques donant preferència a l’interès de la matèria per a l’alumne. Els continguts, a més, s’insereixen en la comunitat local, encara que poden abastar qualsevol experiència humana i, en tot cas, hi ha una adaptació constant.
Teories personalistes
El personalisme parteix del valor absolut de la persona, entesa com a entitat que transcendeix l’àmbit físic i biològic de la realitat individual gràcies a una autonomia i una llibertat radicals.
Vist això, no ha d’estranyar que inclogui aquestes teories en aquest apartat. Pensadors com Mounier entenen la persona com un focus d’iniciativa i de llibertat, o, segons Péguy, l’educació personalista és la que educa per a llibertat de tothom, per a comprometre’s, s’educa tot l’ésser humà i a fi que cada alumne sigui ell mateix. Són característiques, doncs, plenament inserides en el concepte d’educació per al desenvolupament de l’individu.